‘La llista podria ser més llarga. Però la conclusió és clara: ficar-se en els camins de la independència, de la qual cosa Mas en diu “terreny desconegut”, és una simple rucada. O pitjor: una temeritat. Oïda a l'oracle: els déus enceguen als que volen perdre. El viatge a Ítaca porta directe al naufragi’
Fa anys, un
títol com aquest era impensable, per simple pudor del escribient. Però avui les
coses han canviat, la independència s'ovaciona com una cosa bona i desitjable,
a més de justa i necessària. Continua sent mentida, és clar: però els polítics
catalans, en l'exercici del més difícil encara, o de marieta l'últim, no dubten
a usar la mentida com a argument, si això els va a donar un grapat de vots i
alguns metres de marge de maniobra.
Per això ha arribat el moment de sacsejar-se el pudor i entrar en lliça: si ells no tenen emboço a plantejar una independència impossible, nosaltres no hem de tenir-ho a descobrir el pastís, que tot al final es resol en un plat de llenties, a mantenir el poder adquisitiu i, sobretot, el diferencial amb la resta d'Espanya: mantenir l'estatus propi, no el comú. Aquesta és la trista realitat.
Aquí va un decàleg d'arguments sobre la impossibilitat o inconveniència de la independència, amb l'esperança que serveixin per a alguna cosa. Optimista irredent que és un.
Un. Catalunya no és subjecte de sobirania. La independència catalana solament pot dictar-la el poble espanyol, del que els catalans formem part. Encara que es decidís per àmplia majoria en un referend, això solament valdria com a dada a tenir en compte pel dipositari de la sobirania, Espanya.
Dos. Ser nació, com ser persona, és alguna cosa relacional: les nacions ho són en la mesura en què les altres nacions ho reconeixen. Catalunya, de quin país tindria avals? No se m'ocorre cap.
Tres. El dret d'autodeterminació, base de la sobirania, s'aplica automàticament a les colònies. És Catalunya una colònia d'Espanya? O no serà a l'inrevés, Espanya una colònia de Catalunya? “Que en som, de fenicis!“, que deia aquell.
Quatre. La història sol ser decisiva: si pot exhibir-se una època llarga com a Estat independent, això serà un bon argument per a la independència. Però Catalunya mai ha estat regne apart. En incorporar-se a Aragó, Ramón Berenguer IV no era rei de Catalunya, sinó comte de Barcelona, Girona i Osona. No de Pallars, Empúries ni Rosselló. Escòcia, per exemple, va anar un regne fins a 1707.
Cinc. Un fet decisiu és la troballa d'un tresor: petroli, per exemple. La independència seria l'expedient per no compartir-ho, per gaudir-ho en exclusiva. Així s'explica l'existència de Kuwait. I és la raó de fons de l'independentisme escocès.
Sis. La separabilitat geogràfica: les illes, per exemple, accedeixen més fàcilment a la independència. No és el cas de Catalunya, la meitat de la qual pertany a la conca de l'Ebre (el riu que dóna nom a Iberia). El territori on es dibuixa Catalunya continua cap al Midi francès, cap a Aragó i València, sense salts abruptes.
Set. Ser el centre d'una disputa internacional pot ajudar: aquest va ser el cas de la Guerra de Successió, que va acabar malament perquè el nostre padrí (l'arxiduc d'Àustria) va resoldre el seu problema. Actualment Catalunya no és mos de cap conflicte.
Vuit. La implicació de Catalunya a Espanya és molt forta al llarg de la història. Tarraco va ser capital de la Hispània romana. Barcelona ho va ser de la Hispània visigoda, abans de ser-ho Toledo. L'única guerra separatista va ser la de Els Segadors, 1640, en una monarquia en crisi (Flandes, Portugal, Andalusia). El separatisme actual és modern, d'amb prou feines un segle, al socaire del desastre del 98 (Filipines, Cuba).
Nou. Econòmicament, Catalunya està integrada totalment a Espanya. El capital per a la industrialització es va guanyar en les colònies americanes. Les lleis proteccionistes espanyoles van preservar Espanya com a mercat per a Catalunya i el País Basc. Fins i tot, sent malèvol, cal assenyalar el salt econòmic que van suposar les dues dictadures (Primer de Rivera i Franco) per a la burgesia catalana. O la implicació del capital català en la funesta aventura colonial d'Àfrica (el Marroc i Guinea). Setmana Tràgica inclosa.
Deu. Els últims 100 anys Catalunya ha conegut una explosió demogràfica gràcies a l'emigració espanyola, que ha concentrat a Catalunya cabdal humà i genètic, estalvis i plusvàlues provinents d'Espanya. La integració ha estat ràpida i profunda: més del 80% de catalans té algun avi no català.
La llista podria ser més llarga. Però la conclusió és clara: ficar-se en els andurrials de la independència, la qual cosa Mas diu “terreny desconegut”, és una simple rucada. O pitjor: una temeritat. Oïda a l'oracle: els déus enceguen als que volen perdre. El viatge a Ítaca porta directe al naufragi.
Per això ha arribat el moment de sacsejar-se el pudor i entrar en lliça: si ells no tenen emboço a plantejar una independència impossible, nosaltres no hem de tenir-ho a descobrir el pastís, que tot al final es resol en un plat de llenties, a mantenir el poder adquisitiu i, sobretot, el diferencial amb la resta d'Espanya: mantenir l'estatus propi, no el comú. Aquesta és la trista realitat.
Aquí va un decàleg d'arguments sobre la impossibilitat o inconveniència de la independència, amb l'esperança que serveixin per a alguna cosa. Optimista irredent que és un.
Un. Catalunya no és subjecte de sobirania. La independència catalana solament pot dictar-la el poble espanyol, del que els catalans formem part. Encara que es decidís per àmplia majoria en un referend, això solament valdria com a dada a tenir en compte pel dipositari de la sobirania, Espanya.
Dos. Ser nació, com ser persona, és alguna cosa relacional: les nacions ho són en la mesura en què les altres nacions ho reconeixen. Catalunya, de quin país tindria avals? No se m'ocorre cap.
Tres. El dret d'autodeterminació, base de la sobirania, s'aplica automàticament a les colònies. És Catalunya una colònia d'Espanya? O no serà a l'inrevés, Espanya una colònia de Catalunya? “Que en som, de fenicis!“, que deia aquell.
Quatre. La història sol ser decisiva: si pot exhibir-se una època llarga com a Estat independent, això serà un bon argument per a la independència. Però Catalunya mai ha estat regne apart. En incorporar-se a Aragó, Ramón Berenguer IV no era rei de Catalunya, sinó comte de Barcelona, Girona i Osona. No de Pallars, Empúries ni Rosselló. Escòcia, per exemple, va anar un regne fins a 1707.
Cinc. Un fet decisiu és la troballa d'un tresor: petroli, per exemple. La independència seria l'expedient per no compartir-ho, per gaudir-ho en exclusiva. Així s'explica l'existència de Kuwait. I és la raó de fons de l'independentisme escocès.
Sis. La separabilitat geogràfica: les illes, per exemple, accedeixen més fàcilment a la independència. No és el cas de Catalunya, la meitat de la qual pertany a la conca de l'Ebre (el riu que dóna nom a Iberia). El territori on es dibuixa Catalunya continua cap al Midi francès, cap a Aragó i València, sense salts abruptes.
Set. Ser el centre d'una disputa internacional pot ajudar: aquest va ser el cas de la Guerra de Successió, que va acabar malament perquè el nostre padrí (l'arxiduc d'Àustria) va resoldre el seu problema. Actualment Catalunya no és mos de cap conflicte.
Vuit. La implicació de Catalunya a Espanya és molt forta al llarg de la història. Tarraco va ser capital de la Hispània romana. Barcelona ho va ser de la Hispània visigoda, abans de ser-ho Toledo. L'única guerra separatista va ser la de Els Segadors, 1640, en una monarquia en crisi (Flandes, Portugal, Andalusia). El separatisme actual és modern, d'amb prou feines un segle, al socaire del desastre del 98 (Filipines, Cuba).
Nou. Econòmicament, Catalunya està integrada totalment a Espanya. El capital per a la industrialització es va guanyar en les colònies americanes. Les lleis proteccionistes espanyoles van preservar Espanya com a mercat per a Catalunya i el País Basc. Fins i tot, sent malèvol, cal assenyalar el salt econòmic que van suposar les dues dictadures (Primer de Rivera i Franco) per a la burgesia catalana. O la implicació del capital català en la funesta aventura colonial d'Àfrica (el Marroc i Guinea). Setmana Tràgica inclosa.
Deu. Els últims 100 anys Catalunya ha conegut una explosió demogràfica gràcies a l'emigració espanyola, que ha concentrat a Catalunya cabdal humà i genètic, estalvis i plusvàlues provinents d'Espanya. La integració ha estat ràpida i profunda: més del 80% de catalans té algun avi no català.
La llista podria ser més llarga. Però la conclusió és clara: ficar-se en els andurrials de la independència, la qual cosa Mas diu “terreny desconegut”, és una simple rucada. O pitjor: una temeritat. Oïda a l'oracle: els déus enceguen als que volen perdre. El viatge a Ítaca porta directe al naufragi.
Font: http://www.vozbcn.com/2012/08/11/123473/diez-argumentos-contra-independencia/
..............................
Diez argumentos contra la independencia
‘La lista podría ser más larga. Pero la conclusión es clara: meterse en los andurriales de la independencia, lo que Mas dice “terreno desconocido”, es una simple burrada. O peor: una temeridad. Oído al oráculo: los dioses ciegan a los que quieren perder. El viaje a Ítaca lleva directo al naufragio’.
Hace años, un título como este era impensable, por simple pudor del
escribiente. Pero hoy las cosas han cambiado, la independencia se jalea como
una cosa buena y deseable, además de justa y necesaria. Continúa siendo
mentira, claro: pero los políticos catalanes, en el ejercicio del más difícil
todavía, o de maricón el último, no dudan en usar la mentira
como argumento, si ello les va a dar un puñado de votos y algunos
metros de margen de maniobra.
Por eso ha llegado el momento de sacudirse el pudor y entrar en liza: si
ellos no tienen embozo en plantear una independencia imposible, nosotros no
debemos tenerlo en descubrir el pastel, que todo al final se resuelve en un
plato de lentejas, en mantener el poder adquisitivo y, sobre todo, el
diferencial con el resto de España: mantener el estatus propio, no el común. Esa
es la triste realidad.
Aquí va un decálogo de argumentos sobre la imposibilidad o inconveniencia
de la independencia, con la esperanza de que sirvan para algo.
Optimista irredento que es uno.
Uno. Cataluña no es sujeto de soberanía. La independencia
catalana solo puede dictarla el pueblo español, del que los catalanes formamos
parte. Aunque se decidiera por amplia mayoría en un referendo, eso solo valdría
como dato a tener en cuenta por el depositario de la soberanía, España.
Dos. Ser nación, como ser persona, es algo relacional: las naciones lo son
en la medida en que las demás naciones lo reconocen. Cataluña, ¿de qué
país tendría avales? No se me ocurre ninguno.
Tres. El derecho de autodeterminación, base de la soberanía, se aplica
automáticamente a las colonias. ¿Es Cataluña una colonia de
España? ¿O no será al revés, España una colonia de Cataluña? “Que en som,
de fenicis!“, qué fenicios somos, que decía aquel.
Cuatro. La historia suele ser decisiva: si puede exhibirse una época larga
como Estado independiente, eso será un buen argumento para la independencia.
Pero Cataluña nunca ha sido reino aparte. Al incorporarse a
Aragón, Ramón Berenguer IV no era rey de Cataluña, sino conde de Barcelona,
Gerona y Osona. No de Pallars, Ampurias ni Rosellón. Escocia, por ejemplo, fue
un reino hasta 1707.
Cinco. Un hecho decisivo es el hallazgo de un tesoro:
petróleo, por ejemplo. La independencia sería el expediente para no
compartirlo, para disfrutarlo en exclusiva. Así se explica la existencia de
Kuwait. Y es la razón de fondo del independentismo escocés.
Seis. La separabilidad geográfica: las islas, por ejemplo,
acceden más fácilmente a la independencia. No es el caso de Cataluña, cuya
mitad pertenece a la cuenca del Ebro (el río que da nombre a Iberia). El
territorio donde se dibuja Cataluña continúa hacia el Midi francés, hacia
Aragón y Valencia, sin saltos abruptos.
Siete. Ser el centro de una disputa internacional puede ayudar: este fue el
caso de la Guerra de Sucesión, que acabó mal porque nuestro padrino (el
archiduque de Austria) resolvió su problema. Actualmente Cataluña no es
bocado de ningún conflicto.
Ocho. La implicación de Cataluña en España es muy fuerte a lo largo de la
historia. Tarraco fue capital de la Hispania romana. Barcelona lo fue
de la Hispania visigoda, antes de serlo Toledo. La única guerra
separatista fue la de Els Segadors, 1640, en una monarquía en crisis
(Flandes, Portugal, Andalucía). El separatismo actual es moderno, de apenas un
siglo, al socaire del desastre del noventayocho (Filipinas, Cuba).
Nueve. Económicamente, Cataluña está integrada totalmente en España. El
capital para la industrialización se ganó en las colonias americanas. Las leyes
proteccionistas españolas preservaron España como mercado para Cataluña y el
País Vasco. Incluso, siendo malévolos, cabe señalar el salto económico
que supusieron las dos dictaduras (Primo de Rivera y Franco) para la burguesía
catalana. O la implicación del capital catalán en la funesta aventura
colonial de África (Marruecos y Guinea). Semana Trágica incluida.
Diez. Los últimos 100 años Cataluña ha conocido una explosión demográfica
gracias a la emigración española, que ha concentrado en Cataluña capital humano
y genético, ahorros y plusvalías provenientes de España. La
integración ha sido rápida y profunda: más del 80% de catalanes tiene algún
abuelo no catalán.
La lista podría ser más larga. Pero la conclusión es clara: meterse en los
andurriales de la independencia, lo que Mas dice “terreno desconocido”, es una
simple burrada. O peor: una temeridad. Oído al oráculo: los
dioses ciegan a los que quieren perder. El viaje a Ítaca lleva directo al
naufragio.
No hay comentarios:
Publicar un comentario