Òmnium Cultural, una entitat dedicada a la promoció i normalització de la llengua catalana, la cultura i la "identitat nacional" de Catalunya, es va fer amb una seu de luxe al carrer Diputació de Barcelona gràcies a la generositat dels governs de CiU i el tripartit, que li van concedir ajudes per comprar la finca sense que ho sol·licités, de forma directa, doncs no va haver-hi ni convocatòria ni publicitat, i sense exigir-li garantia, segons denuncia el diputat del grup mixt i promotor d'Impuls Ciutadà, José Domingo.
La rocambolesca història de la compra d'aquesta seu de 790 metres quadrats en ple cor de la capital catalana va arrencar de forma estranya en l'últim Consell Executiu celebrat per Pujol al desembre de l'any 2003. El Govern convergent va acordar en aquesta reunió lliurar 601.000 euros a Òmnium Cultural a càrrec d'una cabalosa herència, la de Carmen Pintó Valls, que havia quedat sense hereus i, per tant, havia anat a parar a les arques de la Generalitat.
Gràcies a aquests diners, Òmnium es va veure en disposició de deixar la seva vella seu llogada del carrer Montcada i de comprar-se la nova, de dues plantes, per 3,54 milions d'euros, amb una hipoteca que venç en 2034. Per materialitzar l'adquisició, Òmnium va crear una fundació, Fundació Privada Òmnium, de la mà del seu advocat, Raimon Bergós, el mateix lletrat que fins a fa unes setmanes assessorava al Palau de la Música.
«El procés està ple d'irregularitats des d'un primer moment», explica Domingo. «Per començar, la subvenció es va donar a nom d'Òmnium, encara que qui va comprar la seu va ser la Fundació», relata el diputat. «A més, els diners es va pagar sense que existís sol·licitud per part d'Òmnium. Tampoc va haver-hi concurs ni cap altre procediment ni se li va donar publicitat a l'acord», afegeix.
La Generalitat es va percatar de les irregularitats també des d'un primer moment. Tant és així, que en el mateix mes de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va requerir a Òmnium perquè sol·licités l'ajuda de forma oficial, malgrat que aquesta ja havia estat concedida. La petició mai va arribar, almenys per escrit, segons compte Domingo, que ha tingut accés a l'expedient en les dependències del Departament de Economia, on s'excusen amb l'argument que «la sol·licitud va poder ser oral».
En aquest mateix acord de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va decidir que Òmnium Cultural no tenia obligació de presentar l'habitual garantia hagut de «a la seva reconeguda solvència». No obstant això, i segons ha comunicat la Intervenció General a Domingo, en aquest tipus de casos és «convenient que s'estableixi una garantia», doncs el lliurament de la subvenció deu ser ratificada a posteriori per la junta distribuïdora d'herències. Si no es produeix aquesta ratificació, el beneficiari tindria l'obligació de retornar els diners i, si no ho fes, s'executaria l'aval i així, la Generalitat s'asseguraria que s'efectua el reintegrament.
A més, la intervenció explica que la proposta del Consell Executiu per donar els diners a Òmnium no es va sotmetre a informe previ, un tràmit que és obligatori, segons la Llei de Finances Públiques.
A la junta de distribució d'herències li va tocar ratificar l'acord del Govern de Pujol en 2006, quan ja governava Pasqual Maragall i Antoni Castells estava al capdavant del Departament de Economia. Per justificar que la compra de la finca del carrer Diputació s'havia efectuat, Òmnium va presentar els rebuts de la hipoteca, malgrat que aquests estaven a nom de la seva Fundació, mentre que la subvenció s'havia concedit a l'entitat.
«Malgrat haver detectat les irregularitats, el nou Govern va ratificar l'acord i va beneir el lliurament de 601.000 euros a Òmnium per a la compra de la seva nova seu», indica Domingo, mentre mostra la publicació de l'acord en el DOGC del sis de febrer de 2007.
En aquesta publicació, s'inclou també una nova subvenció a Òmnium Cultural, entitat dirigida per Jordi Porta des de l'any 2002, aquesta vegada de 60.000 euros, però amb la mateixa destinació, contribuir a la compra de la seu del carrer Diputació. Els diners procedeix en aquest cas d'una altra herència sense destinataris, la de Visitación Alforcea dels Rius.
Domingo recorda també que la Fundació Privada Òmnium va ser declarada d'utilitat pública en 2009, la qual cosa li reporta grans avantatges, sobretot, fiscals. El diputat del grup mixt i promotor d'Impuls Ciutadà conclou que «les presses de CiU i la posterior legalització de les anomalies del cas per part del tripartit» han afavorit a Òmniun Cultural i perjudicat als hereus de Carmen Va pintar Valls, els qui després de tot aquest temps van aparèixer i van reclamar l'herència.
L'ombra de la sospita
L'ombra de la sospita es cerneiz sobre Òmnium Cultural després que Josep Vergés, excandidat a dirigir l'entitat, enviés la setmana passada una carta al president de la mateixa, Jordi Porta.
En la missiva, Vergés es mostra preocupat pel recent cas de corrupció en el Palau de la Música i no amaga el seu temor al fet que alguna cosa semblat pugui haver ocorregut en Òmnium: «La nostra gran preocupació és que en Òmnium ocorri el mateix [que en el Palau], amb una fundació creada per la mateixa persona, que porta la propietat dels socis i cobra les subvencions».
«Ja avisem dels perills que representa aquesta separació dels socis del control dels ingressos, despeses i la propietat. El mateix advocat que ha muntat i que participa en la Fundació del Palau de la Música també ha muntat i participa en la Fundació Òmnium», continua la carta en referència a Raimon Bergós.
Després d'aquestes premisses, Vergés reclama a Porta que aparti a Bergós de les seves funcions, que reclami a l'Oficina Antifrau i a la Sindicatura de Comptes que inspeccioni els llibres de la Fundació Òmnium, des de la seva creació en 2004 i que presentin els resultats de la inspecció pública en una assemblea extraordinària de socis.
A més, Vergés vol que la Fundació faci públiques tots els seus comptes des de la seva creació, a través de la web d'Òmnium Cultural, una entitat que ja ha aconseguit la xifra de 20.000 socis adscrits.
La rocambolesca història de la compra d'aquesta seu de 790 metres quadrats en ple cor de la capital catalana va arrencar de forma estranya en l'últim Consell Executiu celebrat per Pujol al desembre de l'any 2003. El Govern convergent va acordar en aquesta reunió lliurar 601.000 euros a Òmnium Cultural a càrrec d'una cabalosa herència, la de Carmen Pintó Valls, que havia quedat sense hereus i, per tant, havia anat a parar a les arques de la Generalitat.
Gràcies a aquests diners, Òmnium es va veure en disposició de deixar la seva vella seu llogada del carrer Montcada i de comprar-se la nova, de dues plantes, per 3,54 milions d'euros, amb una hipoteca que venç en 2034. Per materialitzar l'adquisició, Òmnium va crear una fundació, Fundació Privada Òmnium, de la mà del seu advocat, Raimon Bergós, el mateix lletrat que fins a fa unes setmanes assessorava al Palau de la Música.
«El procés està ple d'irregularitats des d'un primer moment», explica Domingo. «Per començar, la subvenció es va donar a nom d'Òmnium, encara que qui va comprar la seu va ser la Fundació», relata el diputat. «A més, els diners es va pagar sense que existís sol·licitud per part d'Òmnium. Tampoc va haver-hi concurs ni cap altre procediment ni se li va donar publicitat a l'acord», afegeix.
La Generalitat es va percatar de les irregularitats també des d'un primer moment. Tant és així, que en el mateix mes de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va requerir a Òmnium perquè sol·licités l'ajuda de forma oficial, malgrat que aquesta ja havia estat concedida. La petició mai va arribar, almenys per escrit, segons compte Domingo, que ha tingut accés a l'expedient en les dependències del Departament de Economia, on s'excusen amb l'argument que «la sol·licitud va poder ser oral».
En aquest mateix acord de desembre de 2003, la Direcció general de Patrimoni va decidir que Òmnium Cultural no tenia obligació de presentar l'habitual garantia hagut de «a la seva reconeguda solvència». No obstant això, i segons ha comunicat la Intervenció General a Domingo, en aquest tipus de casos és «convenient que s'estableixi una garantia», doncs el lliurament de la subvenció deu ser ratificada a posteriori per la junta distribuïdora d'herències. Si no es produeix aquesta ratificació, el beneficiari tindria l'obligació de retornar els diners i, si no ho fes, s'executaria l'aval i així, la Generalitat s'asseguraria que s'efectua el reintegrament.
A més, la intervenció explica que la proposta del Consell Executiu per donar els diners a Òmnium no es va sotmetre a informe previ, un tràmit que és obligatori, segons la Llei de Finances Públiques.
A la junta de distribució d'herències li va tocar ratificar l'acord del Govern de Pujol en 2006, quan ja governava Pasqual Maragall i Antoni Castells estava al capdavant del Departament de Economia. Per justificar que la compra de la finca del carrer Diputació s'havia efectuat, Òmnium va presentar els rebuts de la hipoteca, malgrat que aquests estaven a nom de la seva Fundació, mentre que la subvenció s'havia concedit a l'entitat.
«Malgrat haver detectat les irregularitats, el nou Govern va ratificar l'acord i va beneir el lliurament de 601.000 euros a Òmnium per a la compra de la seva nova seu», indica Domingo, mentre mostra la publicació de l'acord en el DOGC del sis de febrer de 2007.
En aquesta publicació, s'inclou també una nova subvenció a Òmnium Cultural, entitat dirigida per Jordi Porta des de l'any 2002, aquesta vegada de 60.000 euros, però amb la mateixa destinació, contribuir a la compra de la seu del carrer Diputació. Els diners procedeix en aquest cas d'una altra herència sense destinataris, la de Visitación Alforcea dels Rius.
Domingo recorda també que la Fundació Privada Òmnium va ser declarada d'utilitat pública en 2009, la qual cosa li reporta grans avantatges, sobretot, fiscals. El diputat del grup mixt i promotor d'Impuls Ciutadà conclou que «les presses de CiU i la posterior legalització de les anomalies del cas per part del tripartit» han afavorit a Òmniun Cultural i perjudicat als hereus de Carmen Va pintar Valls, els qui després de tot aquest temps van aparèixer i van reclamar l'herència.
L'ombra de la sospita
L'ombra de la sospita es cerneiz sobre Òmnium Cultural després que Josep Vergés, excandidat a dirigir l'entitat, enviés la setmana passada una carta al president de la mateixa, Jordi Porta.
En la missiva, Vergés es mostra preocupat pel recent cas de corrupció en el Palau de la Música i no amaga el seu temor al fet que alguna cosa semblat pugui haver ocorregut en Òmnium: «La nostra gran preocupació és que en Òmnium ocorri el mateix [que en el Palau], amb una fundació creada per la mateixa persona, que porta la propietat dels socis i cobra les subvencions».
«Ja avisem dels perills que representa aquesta separació dels socis del control dels ingressos, despeses i la propietat. El mateix advocat que ha muntat i que participa en la Fundació del Palau de la Música també ha muntat i participa en la Fundació Òmnium», continua la carta en referència a Raimon Bergós.
Després d'aquestes premisses, Vergés reclama a Porta que aparti a Bergós de les seves funcions, que reclami a l'Oficina Antifrau i a la Sindicatura de Comptes que inspeccioni els llibres de la Fundació Òmnium, des de la seva creació en 2004 i que presentin els resultats de la inspecció pública en una assemblea extraordinària de socis.
A més, Vergés vol que la Fundació faci públiques tots els seus comptes des de la seva creació, a través de la web d'Òmnium Cultural, una entitat que ja ha aconseguit la xifra de 20.000 socis adscrits.
Font: http://www.impulsociudadano.es/impulso-ciudadano-denuncia-ayudas-irregulares-a-omnium-recibidas-con-ciu-y-tripartito/
............................................
La rocambolesca historia de la compra de esta sede de 790 metros cuadrados en pleno corazón de la capital catalana arrancó de forma extraña en el último Consell Executiu celebrado por Pujol en diciembre del año 2003. El Govern convergente acordó en esa reunión entregar 601.000 euros a Òmnium Cultural a cargo de una caudalosa herencia, la de Carmen Pintó Valls, que había quedado sin herederos y, por tanto, había ido a parar a las arcas de la Generalitat.
Gracias a ese dinero, Òmnium se vio en disposición de dejar su vieja sede alquilada de la calle Montcada y de comprarse la nueva, de dos plantas, por 3,54 millones de euros, con una hipoteca que vence en 2034. Para materializar la adquisición, Òmnium creó una fundación, Fundació Privada Òmnium, de la mano de su abogado, Raimon Bergós, el mismo letrado que hasta hace unas semanas asesoraba al Palau de la Música.
«El proceso está lleno de irregularidades desde un primer momento», explica Domingo. «Para empezar, la subvención se dio a nombre de Òmnium, aunque quien compró la sede fue la Fundación», relata el diputado. «Además, el dinero se pagó sin que existiese solicitud por parte de Òmnium. Tampoco hubo concurso ni ningún otro procedimiento ni se le dio publicidad al acuerdo», añade.
La Generalitat se percató de las irregularidades también desde un primer momento. Tanto es así, que en el mismo mes de diciembre de 2003, la Dirección General de Patrimonio requirió a Òmnium para que solicitase la ayuda de forma oficial, pese a que ésta ya había sido concedida. La petición nunca llegó, al menos por escrito, según cuenta Domingo, que ha tenido acceso al expediente en las dependencias del Departament de Economia, donde se excusan con el argumento de que «la solicitud pudo ser oral».
En ese mismo acuerdo de diciembre de 2003, la Dirección General de Patrimonio decidió que Òmnium Cultural no tenía obligación de presentar la habitual garantía debido «a su reconocida solvencia». No obstante, y según ha comunicado la Intervención General a Domingo, en este tipo de casos es «conveniente que se establezca una garantía», pues la entrega de la subvención debe de ser ratificada a posteriori por la junta distribuidora de herencias. Si no se produce esa ratificación, el beneficiario tendría la obligación de devolver el dinero y, si no lo hiciese, se ejecutaría el aval y así, la Generalitat se aseguraría de que se efectúa el reintegro.
Además, la intervención explica que la propuesta del Consell Executiu para dar el dinero a Òmnium no se sometió a informe previo, un trámite que es obligatorio, según la Ley de Finanzas Públicas.
A la junta de distribución de herencias le tocó ratificar el acuerdo del Govern de Pujol en 2006, cuando ya gobernaba Pasqual Maragall y Antoni Castells estaba al frente del Departament de Economia. Para justificar que la compra de la finca de la calle Diputació se había efectuado, Òmnium presentó los recibos de la hipoteca, pese a que éstos estaban a nombre de su Fundación, mientras que la subvención se había concedido a la entidad.
«Pese a haber detectado las irregularidades, el nuevo Govern ratificó el acuerdo y bendijo la entrega de 601.000 euros a Òmnium para la compra de su nueva sede», indica Domingo, mientras muestra la publicación del acuerdo en el DOGC del seis de febrero de 2007.
En esa publicación, se incluye también una nueva subvención a Òmnium Cultural, entidad dirigida por Jordi Porta desde el año 2002, esta vez de 60.000 euros, pero con el mismo destino, contribuir a la compra de la sede de la calle Diputació. El dinero procede en este caso de otra herencia sin destinatarios, la de Visitación Alforcea de los Ríos.
Domingo recuerda también que la Fundación Privada Òmnium fue declarada de utilidad pública en 2009, lo que le reporta grandes ventajas, sobre todo, fiscales. El diputado del grupo mixto y promotor de Impulso Ciudadano concluye que «las prisas de CiU y la posterior legalización de las anomalías del caso por parte del tripartito» han favorecido a Òmniun Cultural y perjudicado a los herederos de Carmen Pintó Valls, quienes después de todo este tiempo aparecieron y reclamaron la herencia.
La sombra de la sospecha
La sombra de la sospecha se cierne sobre Òmnium Cultural después de que Josep Vergés, ex candidato a dirigir la entidad, enviase la semana pasada una carta al presidente de la misma, Jordi Porta.
En la misiva, Vergés se muestra preocupado por el reciente caso de corrupción en el Palau de la Música y no esconde su temor a que algo parecido pueda haber ocurrido en Òmnium: «Nuestra gran preocupación es que en Òmnium ocurra lo mismo [que en el Palau], con una fundación creada por la misma persona, que quita la propiedad de los socios y cobra las subvenciones».
«Ya avisamos de los peligros que representa esta separación de los socios del control de los ingresos, gastos y la propiedad. El mismo abogado que ha montado y que participa en la Fundación del Palau de la Música también ha montado y participa en la Fundación Òmnium», continúa la carta en referencia a Raimon Bergós.
Tras estas premisas, Vergés reclama a Porta que aparte a Bergós de sus funciones, que reclame a la Oficina Antifraude y a la Sindicatura de Comptes que inspeccione los libros de la Fundación Òmnium, desde su creación en 2004 y que presenten los resultados de la inspección pública en una asamblea extraordinaria de socios.
Además, Vergés quiere que la Fundación haga públicas todas sus cuentas desde su creación, a través de la web de Òmnium Cultural, una entidad que ya ha alcanzado la cifra de 20.000 socios adscritos.
Magnífic!!! Cal denunciar als autèntics expoliadors: la burgesia independentista, que escuda les seves mi`series i vergonyes sota l'estelada. Et faig un link al meu blog. Vaig publicar una crònica del 12 d'Octubre a Barcelona.
ResponderEliminarMoltes gracies pel teu suport, Dasein. Acabo de mirar el teu blog i m'ha agradat molt.El trobo molt interessant i ben escrit. Procuraré seguir-lo i compartir-lo tot el que pugui, cal fer circular el missatge.
ResponderEliminarSalut!